La ventana hacia Egipto

Leí Dioses, tumbas y sabios de C.W. Ceram demasiado temprano: a los 14 años. Confieso que me enteré de bien poca cosa. Pero me ocurrió lo que sucede con este tipo de libros, que cuando lo vuelves a leer al cabo de unos años (mi segunda lectura fue a los 19). Fue como si abriera una ventana que nunca había abierto porque mis brazos no podían hacerlo, débiles por una tierna edad.

No sé si esta obra maestra se puede englobar en la categoría de ensayo, la verdad. Si no es así, quizás no he leído un ensayo jamás... Sea cual sea su categoría, cambió mi vida y descubrió unas de mis grandes pasiones: la historia, la arqueología y la mitología, especialmente del antiguo Egipto.

A partir de esta obra de C.W. Ceram me gusto por la literatura cambió considerablemente. Pasé un tiempo, cerca de un año, leyendo exclusivamente novela histórica del antiguo Egipto. Fue así cómo descubrí a Christian Jacq y su saga Ramsés, o El mestre de Kheops d’Albert Salvadó.

Y, obviamente, también me enriqueció culturalmente. Es un libro que te aporta grandes conocimientos y también las opiniones de un experto en la materia, alguien que, por cierto, también se dedicó a la profesión periodística, mundo al cual también yo aspiro a entrar.

Cuando en primero de Bachillerato le comenté a mi profesora de latín que había leído este libro y que me había resultado denso, ella me animó a volver a leerlo. Así hice y me alegro por ello, porque me abrió las puertas a un mundo infinito, que aunque no sea a lo que me quiero dedicar en un futuro cercano, sé que me acompañará vaya a dónde vaya.

¡Soldados, des de lo alto de estas pirámides cuarenta siglos os contemplan!

Sobre wellerismos y Woody Allen

"Si sóc tan bon amant, és perquè practico molt quan estic sol." [Massa]

Una frase curiosa del famós director de cinema Woody Allen, que sempre m'ha agradat molt. La negreta és com jo el canvio, de manera que aquí us deixo el wellerisme d'avui.

Més un retrat de Woody Allen que vaig fer fa uns dies....

Si no hagués vist mai Woody Allen, cosa difícil, i me’l trobés un dia pel carrer, pensaria que no és res més que un turista vell, despistat, esquifit i molt blanc de pell, que em preguntaria amb la seva veu de formiga innocent on es troba el lavabo més pròxim. És clar, és vell i en aquestes edats les necessitats costa més controlar-les.

La seva pell blanca, els seus braços primets i la seva camisa de màniga curta li donarien un aspecte fràgil, el d’un jove ancià que es protegeix del sol amb un barret ben estrafolari. Aquells barrets que són, curiosament, una de les “delícies” de quan el vèiem rodant a Barcelona.

Però no tot ell seria debilitat física. Me’l imaginaria també com un d’aquells viatgers experimentats, amb una càmera de fotografies antiga, no pas digital, i una guia de Barcelona made in England.

Abans he dit despistat, sí, però em referia a una ingenuïtat artificial, potser exacerbada per la veuta tendra de Joan Pera, la d’una formiga treballadora i no la de la reina del cau. Efectivament, aquest menut director desprèn una subtil aroma de murri, la d’un vellet que pretén amagar la seva astúcia darrera el seu aspecte entendridor que ens aporta la seva minusculeta veueta. Però en el fons és un gat vell d’una experiència extremadament afilada i punxant.

Si et demanés per un lavabo i tu li diguessis, per fer-li una broma, que no n’hi ha cap en tot el quilòmetre quadrat, ell diria amb la veuta tremolosa: Ai de mi! Mentre tu marxessis rient, i ell ja hauria trobat un wàter.

Un viatger que sembla que es deixi prendre el pèl, però que en el fons te’l pren a tu.

Jocs perversos

Alguna vez en este blog he expresado mi interés por la figura del Marqués de Sade. Pues bien, este relato que escribí hace tiempo creo que lo prueba de sobras...

--------------

El marbre de les escales resultava perillós. Era un marbre blanquinós, bonic i ben polit, però relliscava molt. Els tacons li podien fer una mala passada. A més, la pluja que estava caient en aquell moment al carrer li havia deixat les soles mullades, fent més possible que caigués. A mig camí de l’àtic va decidir pujar el que quedava en ascensor, per si de cas. Era el típic ascensor amb mirall, de manera que va aprofitar l’última ocasió de mirar el seu aspecte. Es veia bonica: s’havia maquillat lleugerament, allisat els cabells de ros cendra – una mica mullats per no haver pres la precaució d’emportar-se un paraigües-, i posat un vestit que, sense deixar cap part erògena al descobert, la feia molt seductora: uns pantalons llisos negres acompanyats d’una camisa blanca, que feia joc amb l’americana amb toc masculí que la protegia del fred. Durant la breu pujada, es va tornar a arreglar els cabells, de manera que li caiguessin de manera suau pels hombros.
Finalment, l’ascensor es va parar i la porta es va obrir.

***

La pluja havia format una fínissima capa d’aigua a la finestra per on l’home estava mirant, arrepenjat a la paret. Estava fumant un cigarret i tenia un got de martini en una taula, just al seu costat. Juntament amb el got, hi havia un llibre: La filosofia al tocador, Marquès de Sade.
Mirava cap a un punt de l’horitzó, mentre meditava sobre l’assaig literari que tenia al costat. Una gran obra, pensava, l’obra més emblemàtica del Marquès. Aquí s’hi troba l’explicació i justificació del llibertinatge, no solmanent sexual, sinó també moral. Un tractat sobre com actuar, com pensar i com gaudir a costa dels altres.
Just mentre bevia el darrer glop de martini, va sonar el timbre.

***

- Passa- va dir ell amb desinterès.
Ella va travessar la porta i es va parar al bell mig del rebedor.
- Anem a sala gran – féu l’home.
La dona va seguir l’amfitrió a través d’un passadís que conduïa a un sala força gran, amb un vidre que donava a un balcó. Pel que havia vist, es notava que l’home tenia calés. Tot i que el pis tenia parquet i els mobles estaven fets d’una fusta fosca envernissada i tenien la pinta de ser caríssims. A la paret, d’un color entre el vermell suau i el rosa, hi havia imitacions de famosos quadres. Ella no hi entenia, però sabia que alguns d’aquells quadres eren d’exitosos artistes. Hi havia alguna vitrina amb vaixells embotellats, d’altres amb vaixelles que segurament mai utilitzava. També hi tenia petites escultures de dones nues típicament clàssiques.
-Seu- va fer l’home, assenyalant una butaca que hi havia a sobre una catifa.
Ella va seure, mentre l’home omplia dos gots d’un líquid que semblava martini.
-Té- va dir l’home, mentre li acostava un dels dos gots.
- Gràcies, però no em ve de gust- va dir ella, tot somrient.
- Primera norma: no desobeir. Si jo t’ofereixo alguna cosa, encara que sigui cordialment, que no ha estat el cas, tu acceptes. Cada cop que entris en aquest
pis no oblidis mai aquesta norma. Entès?- i va picar fortament a la taula.
Ella es va estremir, però va recordar que estava allà per voluntat pròpia.
- D’acord – va dir.
- Bé, si estàs aquí es perquè tu ho has volgut. M’han dit que tens interès en aquesta pràctica, i que hi has tingut tendències més d’una vegada. Almenys, això és el que m’ha dit ta mare. És cert?
-Sí-.
- Doncs bé, comencem. Primer de tot, has de saber que entre tu i jo no hi haurà cap altra relació a part de la que succeeïxi en aquest àtic. Això no és cap conte de fades, ni tu t’enamoraràs de mi ni jo de tu. Aquestes xorrades només passen als contes dels nens petits. No contactarem per a res. Després de cada sessió, et diré el dia i l’hora de la següent. En cas d’algun problema o imprevist, ta mare ens farà d’enllaç. Tens ben clar això que t’he dit?
- Tot clar-.
- Perfecte. Començem-.
Preveient que el discurs d’introducció era llarg, l’home va donar un llarg glop al seu martini.
- Estàs aquí perquè sents atracció pel que s’anomena sadisme. Jo seré el teu mestre a l’hora que aprenguis a fer servir aquest “art”. Vull que sàpigues que desprecio totalment allò que la majoria en diu: sadomasoquisme. La modernitat ha fusionat les teories del Marquès de Sade i de Masoch per crear aquest estúpid joc. Tu i jo no farem res de lligar-nos amb cadenes, portar cuirs...i tu no portaràs botes altes ni cap fuet. Això són ximpleries. El sadisme és una cosa i el masoquisme és una altra. Es poden compaginar certament, però de la manera que es fa avui en dia és penós. Tu i jo farem ambdues coses, però sense les estupideses que la gent té per costum fer. Tens molt clar això que t’he dit?
-Sí- va dir ella, tota atenta.
Ell va continuar.
- D’altra banda, veig que no portes un conjunt molt cridaner. Això està bé. Ni pensis en portar botes extremadament altes, ni fuets...ni res que s’hi assembli. Ara bé, no et negaré que en aquestes primeres sessions el masoquisme es deixarà veure...-i va dir amb ènfasi –sobretot per part teva.
Va veure un glop de martini i va seguir.
- Bé, per ensenyar-te el què és el sadisme no només practicarem sexe, també en parlarem. El sadisme, basat en el llibertinatge, va vol més enllà del plaer sexual. També consisteix en el plaer que s’obté en fer mal a les altres persones, ja sigui sentimentalment, a la feina, al carrer...
Jo no em faré responsable del què facis a partir del moment que surtis d’aquest pis. No t’ensenyaré a fer mal a altres persones; senzillament, parlarem des d’un punt de vista sàdic. Si ho vols aplicar al món real tu mateixa. Si no ho saps fer bé, et portarà molts problemes. Més val guardar les aparences i deixar el sadisme en el més íntim d’un mateix. De fet, podríem dir que és un “club privat” al qual només accedeixen els escollits. Personalment, em causa gran satisfacció saber que hi haurà gent que mai ens entendrà i que s’horroritzaria al sentir què ens causa plaer. I a tu?
- No ho conec gaire- va dir honestament, i va afegir un somriure picaresc al dir – però em causa una gran satisfacció formar part d’aquest “club tan privat”. Em farà gràcia ser de les poques en entendre-ho.
L’home va ignorar tal somriure i va continuar.
- Bona resposta. Això és tot el que t’havia de dir. I ara, començem. Aixeca’t.
A l’instant ella es va aixecar. Tota aquella conversa l’havia excitat molt. El dolor, el plaer, dos conceptes tan diferents...i tant a prop. Volia fer-li mal i que ell li’n fes. I la veu d’aquell home encara la posava més a cent. Era una veu madura i suau, però tenia un to fred i de superioritat. Volia que la besés, que la penetrés...però amb força, amb una brutalitat exagerada.
Ell es va aixecar, i va començar a donar voltes al seu costat, observant-la. Va passar-se així un minut; aleshores es va acostar cap a ella i la va començar a besar suaument. Ella es notava excitada, moltíssim. La sensació d’inferioritat davant d’aquell home la feia tornar boja de desig. Volia més, volia més...
De sobte, ell va parar...i va dir:
-Despulla’t-.
Ho va dir sense desig, sense interès. Però curiosament no hi ha res tan excitant. Ella es va despullar amb ràpidament. Ell la va tornar a observar donant voltes durant un minut.
- Reconec que estàs ben parida, noia- Es va acostar per darrere i li va tornar a fer petons al coll, d’una manera suau, però sense pausa. Les seves mans recorrien lentament tota la seva esquena fins arribar al cul. Allà, van donar la volta i es van trobar davant on la noia volia que el toqués.
- Siusplau, siusplau...- suplicava ella.
- T’agrada oi?- va fer. I tot seguit la va girar bruscament, de manera que van quedar cara a cara, i li va clavar una bufetada- doncs què tal això?
Ella va cridar, mig de dolor i de l’espant, mig del plaer.
- T’ha agradat, oi? T’ha espantat, però també hi has trobat el gust. Aixeca’t.
Ella es va aixecar un altre cop.
- Digues: “Sí, amo”!!- i li va clavar una altra bufetada. Ella va tornar a caure- quan siguis més experta, t’estalviaràs anomenar-me així.
- Sí, amo- va fer ella.
- Però...ben mirat- semblava que l’home tenia una idea- no t’aixequis. Està plovent molt allà fora. Però crec que no estàs suficientment mullada, tu.
Al sentir aquella paraula la dona es va excitar encara més. No podia resistir-ho. Necessitava més carícies, més petons, però també volia sentir més dolor, més humiliació, més severitat.
L’home va agafar l’ampolla de Martini i va dir, tot irònicament- una planta necessita que la reguin per créixer-.
Aquella era una humiliació que no se l’esperava. Estava nua, al terra, amb la cara encara cremant del dolor de les bufetades...i tenia davant seu un home vestit que la estava “regant” amb Martini. Es va posar a beure tot el que li queia.
Tranquil·la- l’aturava l’home- que això no és per a tu...-va proseguir- però veig que el parquet està embrutat. Llepa’l.
Era una ordre d’allò més estrambòtica, però va obeir. Al capdavall, hi havia humiliació pijtor? Nua, mullada de martini i dels seus fruits corporals, llepant el martini del parquet.
- Ets obedient, oi?-.
- Sí, amo!!!-.
Ell va somriure per primer cop obertament.
- Veig que estàs aprenent...així que t’has guanyat allò que tan desitges.
Acte seguit, la va agafar i la va conduir a la taula on hi havia el llibre que ell estava llegint abans que ella arribés. Ella estava hi estava estirada a sobre i ell dempeus. La va començar a besar i llepar suaument. Cada gota, cada petit bassalt que trobava estès damunt la seva pell l’engolia amb la seva llengua, tot acariciant la pell de la noia. Lentament, besant, xuclant, recorria tot el seu cos: primer els peus, dit per dit; després les cames, tant per davant com per darrera...Acte seguit va pujar a la panxa, on engolia amb desig els bassalts de martini que trobava. I als pits s’hi va estar una bona estona, fent una espiral, fins a arribar als mugrons, ja durs fins a més no poder...els besava, els mossegava, l’un i l’altre de manera alternativa. Després li va arribar el torn al coll i al rostre. Es va pasar uns quants minuts llepant el coll, besant els llavis, xuclant les orelles...
- Tot això t’agrada...però sé on vols que vagi...m’equivoco?
- No, amo!!- va dir ella, morint de plaer.
- Premi concedit, preciosa- va somriure.
I acte seguit es va situar entre les seves cames. Primer el pubis, amb la llengua. Després, va xuclar el seu sexe per absorvir l’alcohol. I, finalment, es va parar al clítoris, tot xuclant-lo, pessigant-lo...i mossegant-lo amb força. La seva llengua donava voltes al seu voltant amb una velocitat increïble, i ella xisclava i xisclava, suplicant al seu amo que no pares. Un dit, dos dits i després la llengua es van ficar al seu sexe entrant i sortint de la manera més harmoniosa possible fins que ella va emetre l’últim crit, més intens que cap altre.

***
Ella estava vestida, mentre ell mirava el caure de la pluja a través de la finestra.
La dona estava intrigada.
-No has tingut cap orgasme, tu?- va preguntar ella.
- No, la meva satisfacció és el teu plaer. Amb això, de moment, és suficient. Més endavant ja veurem.
Ens veurem dijous que ve, a la mateixa hora que avui. Ara marxa. I tranquil·la, la resta del martini el fregaré jo.
Ella va recollir la seva bossa i va travessar aquell llarg passadís, fins arribar a la porta.

Mata-hari y William Forrester

Nueva York, 1999

(Piso de William Forrester. Atardecer. El cielo está despejado, pero es rojizo. En el piso todo está desordenado y el polvo cubre montones de libros, acosando al oxígeno que entra por la única ventana que está abierta. El hombre de pelo blanco y sucio se levanta para abrir la puerta. Ha sonado el timbre)

Forrester (abriendo sólo lo suficiente para ver a la persona que se encuentra fuera, y sin quitar el pestillo): ¿Quién es usted?

Mata-hari (sonriendo): Le traigo la cesta con la comida.

F: ¿Y dónde está el chico de siempre?

M: Ha cogido la gripe porcina. Está en casa reposando.

F: ¿La gripe qué?

M: Dentro de unos años lo entenderá. ¿Puedo pasar?

F (de mala gana): No es la hora en que me traen la cesta. Y hoy es martes...

M: Y?

F(irritado): ¡Que me la traen el jueves!

M (con una amplia sonrisa): Pues mejor aún. Así tiene comida de sobra y el jueves nadie le interrumpirá.

(Forrester cierra la puerta de un portazo. Mata-hari se espera alrededor de un minuto con la cesta en las manos. Cuando cree que no le abrirá, se oye el ruido de un llavero y a continuación el de unas llaves metiéndose en la ranura)

F (abriendo la puerta): Pase.

(Mata-hari vacila. Nunca había entrado en una atmósfera tan tenebrosa)

F: ¿Tanto insistir y ahora qué?

M: Perdón, le sigo.

(El salón está repleto de montañas de libros y William se siente en el sillón que está situado al lado de una de las ventanas cerradas)

F: Puede dejarlo en la mesa.

(Mata-hari deja la cesta y se pone a curiosear entre una de las estanterías)

F: ¿Qué coño está haciendo?

M: Vamos William, déjeme curiosear un poco. ¿Qué debe tener el gran escritor William Forrester en su biblioteca?

F: ¡A usted qué le importa! Espere... ¿cómo sabe quién soy?

M: Yo sé muchas cosas. Veamos... ¡aquí está! (alza la mano triunfalmente. Ha cogido un libro).

F (gritando): ¡Deje eso inmediatamente y lárguese de aquí!

M (le cambia la expresión de la mirada. Ahora es fría e intimidatoria) Siéntese, William, y déjeme hacer mi trabajo).

F (un poco atemorizado): ¿Quién diablos es usted?

M: (Deja el libro en la mesa, junto a la cesta, y poniéndose a revolver papeles y libros): Todo a su tiempo, William, todo a su tiempo.

F: ¿Qué cojones busca?

M: Información.

F: ¿Sobre qué?

M: Pruebas que le acusen.

F: ¿Acusarme de qué? ¿De no querer salir en todo el jodido día de casa? ¡Mire este desorden y lo comprobará!

M: Eso dicen los vecinos: que en este piso vive un señor mayor que nunca sale ni al rellano.

F: ¿Señor mayor? ¡Pero si sólo tengo 65!

M (sarcásticamente): Y por su suciedad y dejadez aparenta 20 más.

F: ¡¡Pues si tanto le molesta salga de aquí y déjeme en paz!!

M (agachándose para recoger un papel del suelo): En cuanto haya terminado, me voy.

F (asintiendo): Ah, vaya...

M: ¿Qué?

F: Nada, nada... continue por favor. ¿Qué decía que buscaba?

M: Documentación, documentación que le acuse de estar relacionado con el terrorismo islámico.

F (arqueando una ceja): ¿Tengo pinta de ser un islamista?

M (sigue mirando papeles): La verdad es que no, pero tengo que comprobarlo. Es mi trabajo.

F: Para ser una alucinación, usted es muy entregada.

M (deja de mirar papeles y mira a William a la cara): ¿Cómo dice?

F (Mirando por la ventana): Ya sé quién es. Usted es la espía Mata-hari.

M: ¿Esa mujer ramera y bailarina que acabó fusilada?

F: Ella misma.

M: ¿Y por qué cree que soy esa mujer, William?

F: Porque tiene un gran lunar en el tobillo de la pierna izquierda, justo dónde dicen que lo tenía ella. Lo acabo de ver mientras se agachaba.

M: ¿Quién dice eso?

F: Libros de historia.

M (volviendo a revolver papeles): Ya...¿ y piensa que soy una alucinación?

F: Claro. Ella está muerte des de hace más de cincuenta años. ¿Tiene que serlo, no?

M: Pudiera ser que no fuera Mata-hari y fuese una espía de verdad, de carne y hueso. Que lo del lunar sea una coincidencia.

F: Lo dudo. Llevo tanto tiempo sólo que debo estar loco, y ansío compañía.

M: Si ansía compañía debería salir a la calle, William.

F: Ya no puedo. Es tarde para mí. Me da miedo.

M: Nunca es tarde, William Forrester. Jamás.

F: ¿Qué tal si dejamos eso? ¿Qué libro ha escogido? El que está sobre la mesa.

M: El suyo. El que ganó el Pulitzer.

F (señalando el libro enérgicamente): ¿Lo ve como es una alucinación? De los miles de libros que tengo, encuentra el mío a la primera.

M: Podría ser una simple casualidad.

F: No creo en esas cosas.

M: ¿Ah no? Es sorprendente en un hombre que cree en tan pocas cosas.

F: No me gusta que me juzguen. Acabe y desaparezca de mi vista, alucinación.

M: Como quiera. De todos modos, ya he terminado.

F (con ironía): Y bien, ¿soy culpable de terrorismo?

M: No. Está limpio. Pase un buen día, William.

F(sarcásticamente): Adiós, “Mata-hari”.


(Ella abre la puerta y se va. Al cabo de un rato, William abre un yogurt de la cesta y empieza a saborearlo mientras mira por la ventana como unos chicos se divierten jugando al baloncesto. De repente, mira el yogurt. Se da cuenta de que es real. Sabe a fresa y tiene el color de sus labios)

El miedo a salir de casa

Des de pequeño he querido ser escritor. También quería ser otras cosas: arqueólogo o historiador, ingeniero aeronáutico, piloto de aviones de combate, señor de un castillo medieval...

Obviamente, muchos de estos sueños murieron con mi infancia. Todos menos éste. Siempre me ha gustado escribir, ya sea poesía, teatro, ficción... cualquier género. Supongo que es una afición que camina de la mano con mi pasión por la literatura y los clásicos: literatura grecolatina, Shakespeare, Flaubert, etc.

El descubrimiento del personaje de William Forrester hizo que este deseo ardiese con más fuerza dentro de mí. William no es más que un escritor caído en desgracia: viejo, solitario y amargado, pereció después de ganar el premio Pulitzer, harto de las críticas que recibió por parte de algunos sectores.

Como ya he expresado en alguna otra entrada de este blog, siempre me han gustado los antihéroes, estos personajes protagonistas de historias, pero no precisamente por sus virtudes, sino por sus defectos. No es que yo aspire a convertirme en un ser antisocial, pero este carácter me fascinó.

Me impresionó el desorden que reina en su casa. Un desorden que, pese a todo, simboliza el amor del personaje por la literatura. Es el caos bibliotecario más exuberante de la historia; un caos que se suma a una de sus grandes virtudes: la vocación que tiene por enseñar a escribir al chico que le visita cada semana.

Se puede enseñar a escribir?, me pregunto muchas veces. La verdad es que no sabría encontrar la respuesta. Almenos, no por el momento. Mi viaje por la escritura apenas ha empezado (eso espero), y seguramente me quedan un montón de cosas por aprender.
No sé si se puede enseñar a crear historias a través de las páginas, pero sí estoy convencido de que no habría escrito lo que he escrito sin haber leído lo que he leído. Esto lo dice William Forrester. Ojalá yo pudiera ser su alumno.

Un perdó en l'aigua

Jo també he creat un antiheroi. Aquí el teniu. A partir d'ara intentaré penjat alguns dels relats que he escrit a www.relatsencatala.cat .
---------------------------------------------------------------------------


Les bombolles d’aire pujaven a la superfície ràpidament, espantades en veure la figura humana que les traspassava. Faltaven només quinze minuts perquè el complex esportiu tanqués les seves portes, però l’home seguia nedant a la piscina. No tenia cap pressa per marxar, perquè era divendres. I divendres havia convingut amb el propietari de l’edifici que podia quedar-se una estona més, fins que arribés el vigilant de nit.

Feia estona que no descansava. Seguia fent crol d’una banda a l’altra de la piscina, gaudint d’aquells moments de solitud. Poder nedar de nit en una piscina com aquella i sol era tot un privilegi, i volia aprofitar-lo al màxim. Va decidir continuar nedant fins que ja notés la fatiga ens els braços i les cames.

Va fer mil metres més. A partir de llavors, va començar a notar-se cansat. Li van agafar un parell de rampes a la mateixa cama, i va decidir aturar-se a fer uns estiraments. Després, va fer un parell de piscines suaus.

L’aigua era molt transparent. Mentre girava el cap a la dreta per fer una respiració, li va semblar distingir, a través de les seves ulleres, uns peus al costat de l’escala. Quan es va aturar per comprovar si realment hi havia algú a l’altra banda de l’aigua, va veure’l. Era Ell.

***

Tant en Mikhail Dawson com el general G no sabien què dir-se. S’havien saludat, però cap dels dos volia o sabia per on començar una conversa. Van estar-se uns segons sense dir-se res mirant l’aigua, i va ser G qui finalment va trencar el gel.

- Veig que neda molt bé.
- Gràcies. Ho faig des de ben petit. A més, em serveix d’entrenament i per mantenir-me en forma.
- Però ja fa exercici al gimnàs del nostre edifici...
- Sí, però prefereixo nedar.
I un altre cop silenci.

Es trobaven massa incòmodes. Malgrat això, Dawson sabia que emprendre la iniciativa no era cosa seva: era G qui l’havia vingut a veure. De fet, mai havia vist una cosa semblant. El general no sortia de la seva oficina per donar instruccions o parlar amb algú personalment. Dawson, fins aleshores, no l’havia vist en un lloc que no fos aquell despatx amb olor molt fort de tapís.

- Bé... –va vacil·lar G- Suposo que li deu haver sorprès que li vingui a fer una visita aquí.
- La veritat és que sí, i molt. Com sabia que hi seria?
- Tinc els meus recursos, Dawson. Com creu que hauria arribat on estic si no sabés trobar els meus homes fora d’hores?- va fer el general, amb un somriure franc.

Dawson es començava a inquietar. Ja era estrany mantenir una conversa amb el general en un lloc que l’ajudava a oblidar els problemes de la feina, però que G somrigués obertament era desconcertant.
- Sé que no li agrada la nostra filosofia, Dawson. Matar, obeir i no preguntar. Confesso que és un mètode eficaç, però sovint injust per als homes de camp. Vostè es qüestiona alguns dels pilars bàsics de la nostra política, no només de l’organització, la SMERSH1, sinó també del règim. No li ho retrec, camarada. De fet, estic segur que n’hi deu haver alguns més que ho pensen.
- Però pocs.
- Sí, probablement. És veritat que de moment hem tingut pocs problemes de lleialtat, però si algú del cantó més dur del Partit conegués la seva decepció o desencant, digui-li com vulgui, la seva llicència quedaria revocada, probablement l’enviarien a la presó, i potser fins i tot seria executat.
- Senyor, no veig on vol anar a parar.
- El que li intento dir, camarada, és que si el mantinc en la seva posició d’agent de la SMERSH és perquè penso que és el millor fent la seva feina, però precisament per la seva mentalitat, freda i també crítica.

El general va fer una pausa, esperant alguna reacció de Dawson, però l’agent no va dir res. Mirava el reflex de l’aigua, que deformava el sostre metàl·lic del pavelló. Finalment, va parlar.

- I ha vingut a aquí només per dir-me això?

El general va fer una ganyota. Es notava que volia arribar a la part delicada de la qüestió, però no sabia com fer-ho. Va agafar una mica d’aigua amb les mans i es va rentar la cara. Tot seguit, va sospirar.

- Si he vingut aquí és per demanar-li una cosa, un favor personal, que no ha de costar en cap acta. Tot i que els de dalt ho veurien amb bons ulls, no es tracta de la feina bruta de costum, d’eliminar dissidents o espies capitalistes.
- Ja, però si em diu que els seus superiors ho veuen amb bons ulls, és perquè té relació amb algú o alguna empresa d’Occident.
- Precisament – va dir, i tot seguit va mirar els ulls de Dawson- El nom de Zhúkov li diu alguna cosa?

Dawson recordava aquell nom. La setmana anterior havia sortit a la portada del Pravda2.

- Sí, pel robatori aquell de la setmana passada, no? Algú va entrar a la residència dels Zhúkov, a Moscou, per robar-hi. No hi van trobar res, però van matar la filla del senyor Zhúkov, una tal Maria, em sembla, que els va fer front. De totes maneres, no queda gaire clar què va passar i per què van entrar a robar-hi. Em sembla que el senyor Zhúkov és un dels representants del Partit a la Universitat de Moscou i no tenia pas una immensa fortuna.
- Era. Ja no ho és. Ha dimitit del seu càrrec, cosa que no m’estranya. Està enfonsat. De totes maneres, Dawson, digui clarament el que pensa.

Dawson va quedar-se un moment en silenci. G li va fer una mirada de “apa, noi, que dos i dos són quatre...”.

- És la versió oficial, però no s’aguanta per enlloc. Hi ha alguna cosa més.
El general G va assentir.
- Es clar que no s’aguanta. Reconec que el Partit a vegades té massa mania en transformar o exaltar les coses. Mira que dir que la noia es va oposar al robatori i la van matar per això..-
- Podria haver estat així.
- Però no ho va ser. Només li van voler “donar” una mort digna de cara al públic. El que ningú sabia – i va abaixar la veu, com si hi hagués algú observant-los- és que la Maria Zhúkov estava embarassada.
Dawson va mirar cap a l’aigua, inexpressivament. El general va continuar.
- Serà millor que comenci des del principi. Sap qui és Francis Dubois?
- Em sembla que sí, un empresari mig francès i mig rus, tot i que té els seus negocis a França. Oficialment no està alineat amb cap bloc. Senzillament es dedica als negocis.
- Sí, la versió pública és aquesta. La nostra, la de la SMERSH, és que quan ve a la URSS per negocis compra informació que després ven als serveis secrets francesos.
- I per què no li ha enviat encara un avís?
- Perquè el malparit amaga bé les seves passes, camarada. A més, està molt ben relacionat amb personalitats polítiques franceses. Si enviés algú per liquidar-lo, la Guerra podria deixar de ser “freda”. Ja ho hauria fet, però entenc la posició del Komittern.
Dawson va assentir.
- El cas és que Dubois també és una aficionat a les dones. De qualsevol tipus o estil: de les més adinerades a prostitutes. A França o aquí, allà on va. Sigui com sigui, és un manipulador. Fa cosa més d’un any, després d’haver fet un patrocini d’una investigació de la Universitat de Moscou, va conèixer la Maria, que estudiava allà.
Dawson començava a lligar caps.
- La seva font d’informació era ella, oi?
El general va somriure tímidament i va fer que sí amb el cap.
- Una de les seves fonts, perquè en deu tenir moltes. El cas és que la va aconseguir enganyar. Ella era jove, tenia 19 anys. Li deuria fer la promesa que fugirien junts, què sé jo. El cas és que va arribar un punt en què li va resultar inservible com a informadora, i com a dona se’n deuria cansar. Va tallar bruscament la relació i se’n va tornar a París. Ella estava destrossada, es clar. I ho va confessar al seu pare, a en Nikolai.
- I ell li ho va explicar a vostè.
- Exacte. La resta, ja s’ho pot imaginar. Al cap d’uns dies, ella es va adonar que estava embarassada. No va poder suportar tal humiliació, i es va disparar amb una pistola. A vegades em sembla que el concepte d'honor rus és més estricte que el japonès- va dir amb tristesa el general.
En Mikhail Dawson es va llençar a l’aigua per refrescar-se una mica. Es va eixugar la cara i va recolzar-se en una de les vores de la piscina.
- Molt bé. I quin és aquest favor personal?- va fer amb fredor, imaginant-se la resposta.
- Vull que mati en Francis Dubois.
Dawson va quedar-se un moment en silenci. Sentia ressentiment. Mentre escoltava la història havia sentit ganes de fer alguna cosa, de venjar la pobra noia, el simple instint d’ull per ull i dent per dent. Malgrat tot, calia valorar la situació fredament.
- Vostè ha dit que anar-lo a liquidar no seria una bona idea.
G va matisar.
- Abans no hagués estat apropiat, és veritat. Ara sí.
- Què ha canviat?
- Continuem sense tenir proves de la seva traïció a la URSS, és veritat, però tenim el motiu més antic i els més usats de tots els temps: la venjança.

Dawson va mira el general amb recel. No ho trobava tan fàcil i trivial.

- No li encarrego una missió, camarada. Li estic demanant un favor. Que vengi l’honor d’en Nikolai i la Maria. Una desgràcia com aquesta és terrible i mereix ser castigada, sense importar la teva ideologia, la raça...
Va haver-hi un moment de silenci. Dawson anava movent una mà per sota l’aigua.
- En Nikolai és un bon amic meu. Si li demano això, és perquè crec que és la millor persona per fer-ho, precisament per la seva manera crítica de veure el món i el nostre sistema. No li demano que mati un espia ni un dissident, sinó un desgraciat que s’ho mereix. Pensi-s’ho. No és una ordre.

Dawson no va dir res. Va començar a caminar per la part poc profunda de la piscina, mentre G el contemplava amb una mirada buida. Tant de bo el món es reduís al simple fet de matar per venjança, un motiu molt més noble que aquells pels quals normalment assassinava. En aquells moments se sentia en una tragèdia grega: a dignitat robada, càstig de mort. Però aquell cas no era ben bé així, i Mikhail ho sabia. Si allò era una tragèdia com la d’Elektra, ell no era pas cap parent o germà amb el consentiment dels déus per llevar vides, sinó el missatger de la mort, o un simple espectador que només intervé en el moment culminant, el pitjor de tots; un missatger que no actua per designi diví, sinó per la petició d’algú altre.

Però el món clàssic ja s’havia acabat. Ara hi havien dos móns enfrontats per motius i ambicions igual d’humanes i complexes que les d’abans, però els conflictes entre els homes i dones afectaven el destí de molta més gent. Per desgràcia. L’honor, la dignitat, la fidelitat havien desaparegut gairebé del tot.

Gairebé...

- Molt bé, ho faré.
G no va somriure. Ben al contrari, va mirar Dawson amb molta seriositat.
- Entesos. Normalment ara no li faria cap pregunta, però m’agradaria saber per què s’ha decidit finalment.

A Dawson li va sorprendre aquella reacció. Mai G li havia preguntat el perquè d’alguna de les seves respostes, però va recordar que allò no era una ordre, sinó una petició.

- Sempre he liquidat persones, però no pas per la meva voluntat, sinó per la del règim i la del Partit. És el que toca i ho accepto. Però ara vostè m’ofereix la possibilitat de fer-ho per un motiu més humà...No sé si venjar-se d’algú és ser humà o no. He assassinat massa vegades per distingir què és humà i què no. M’ho prenc com un petita redempció, no pas amb Déu, sinó amb mi mateix. Alguns dirien que matar no és cap forma de redempció i potser és veritat, però com he dit, porto massa temps fent-ho per buscar un perdó completament pur.
El general va assentir.
- Moltes gràcies, Dawson.
- De totes maneres, si m’ho permet, senyor, no entenc per què els francesos no es podrien enutjar amb la mort de Dubois. Què és el que ha canviat? La mort de la filla d’en Zúkhov?

El general es va ficar a l’aigua i es va acostar a pas lent cap a ell.

- Veurà. Dubois és mig rus, però ha passat massa temps a França per entendre quin serà el nostre pas. Pensa que aquest incident no suposarà cap canvi en l’estratègia de la SMERSH. I oficialment serà així. Per això estic tenint aquesta conversarà amb vostè aquí, camarada. Les vendettes per motius personals no són cosa del Komittern, i ell ho sap. Ell, i tots els dirigents polítics d’Occident. Si alguna cosa li passa a Dubois, deduiran que ha estat per l’afer de la Maria, i que no ho haurà fet pas la SMERSH, sinó un assassí a sou, un ningú. A la URSS potser no perquè controlem la premsa, però a fora tothom sap que Dubois és un Casanova i, si els serveis secrets estrangers coneixien qui era la seva font d’informació, cosa provable, lligaran caps. No ho tractaran com un crim polític, sinó com una venjança personal. I en aquest cas no faran res.
- Cosa que és.
- Exacte, per això li dic que la situació ara ha canviat.
- Comprenc.
- De totes maneres, prefereixo que no utilitzi pistola. No deixem cap pista que els condueixi massa fàcilment cap a nosaltres. Faci-ho amb les mans o qualsevol altre mètode.
- Cap problema.

Van estar-se una estona més sense saber què dir, caminant entre l’aigua. Finalment, Mikhail Dawson va sortir de la piscina i va agafar la tovallola.

- Quedem demà per esmorzar al cafè Guinzsburg. M’encanten els seus suïssos. Li donaré tots els detalls que necessita saber. Li va bé?- va dir el general, des de l’aigua.
- Perfecte.
- Bé, doncs, si no li sap greu, nedaré una estona. Però preferiria que no em veiés fer-ho, perquè em perdria tot el respecte i això no pot ser.

Dawson va riure obertament. Era el primer cop que ho feia davant el general, i per això li va comentar:
- No sabia que li agradessin els suïssos, camarada.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Algun dia espero acabar-lo, quan torni a trobar-me amb la inspiració...

Marv y yo: los hombres que nos equivocamos de época

Normalmente nos fijamos en los héroes simpáticos con supermegapoderes, ocultos bajo una falsa identidad que les atormenta y que les hace entrar en conflicto en sí mismos, y dejamos a un lado a en los antihéroes. Para mí, estas figuras opuestas a la virtud (al menos la virtud convencional), habitualmente menospreciadas por la historia del cómic y del cine, me transmiten muchísimo más que cualquier individuo capaz de volar con mayas de color azul o tirar telarañas para saltar de edificio en edificio a lo Tarzán.

Pura cuestión personal. Pero pongamos un ejemplo: Marv, el psicópata obsesivo, macabro cínico pero bonachón de Sin City, el cómic de Frank Miller. Su incapacidad de controlar su fuerza bruta le llevó a la perdición. Sólo, con su cara deformada por cicatrices y jamás habiendo sido amado por ninguna mujer, encontró el amor de su vida en una loca noche de sexo con una prostituta, una mujer que a la mañana siguiente aparece asesinada. Esto le lleva a una descalabrada persecución en busca de venganza.

No es un personaje espectacular: no es atractivo ni rico, es solitario y el único poder del que dispone es el de una persuasión eficaz gracias a unos buenos puños. Pero la descripción que se hace tanto en el cómic como en la película me parece asombrosa: el de un hombre amargado por su pasado, lleno de contradicciones y consciente de ellas, que camina hacia un trágico final sabiendo que es su única promesa de redención.

Esto es lo que me fascina: el hecho de caminar hacia tu propia fin siendo consciente de ello, pero teniendo un buen motivo, un motivo que sólo tu logras comprender, y ello te conlleva al rechazo general de la sociedad. Para mí es un símbolo de la tragedia moderna.

A veces yo mismo me pregunto si he nacido en la época correcta, si hubiera sido mejor existir en otro momento, un momento donde la vida misma fuera algo más simple, con menos responsabilidades, donde el amor, el trabajo o la decencia no fueran importantes.

Y entonces pienso en lo que se dice acerca de Marv en la película:

La gente cree que Marv está loco, pero yo no creo que sea así. Sólo ha tenido la mala suerte de nacer en la época equivocada. Se sentiría como en casa en un campo de batalla, o matando gladiadores en un circo romano. Y entonces le habrían tirado des de la grada chicas como Nancy...

Pues sí. Creo que sería fascinante vivir sólo pensando en bloquear la hoja del adversario, esperando tu momento para atestar el golpe mortal. Un lugar dónde sólo importara eso: sobrevivir otro día. Un día más. Y otro.

Llamadme loco.