Un perdó en l'aigua

Jo també he creat un antiheroi. Aquí el teniu. A partir d'ara intentaré penjat alguns dels relats que he escrit a www.relatsencatala.cat .
---------------------------------------------------------------------------


Les bombolles d’aire pujaven a la superfície ràpidament, espantades en veure la figura humana que les traspassava. Faltaven només quinze minuts perquè el complex esportiu tanqués les seves portes, però l’home seguia nedant a la piscina. No tenia cap pressa per marxar, perquè era divendres. I divendres havia convingut amb el propietari de l’edifici que podia quedar-se una estona més, fins que arribés el vigilant de nit.

Feia estona que no descansava. Seguia fent crol d’una banda a l’altra de la piscina, gaudint d’aquells moments de solitud. Poder nedar de nit en una piscina com aquella i sol era tot un privilegi, i volia aprofitar-lo al màxim. Va decidir continuar nedant fins que ja notés la fatiga ens els braços i les cames.

Va fer mil metres més. A partir de llavors, va començar a notar-se cansat. Li van agafar un parell de rampes a la mateixa cama, i va decidir aturar-se a fer uns estiraments. Després, va fer un parell de piscines suaus.

L’aigua era molt transparent. Mentre girava el cap a la dreta per fer una respiració, li va semblar distingir, a través de les seves ulleres, uns peus al costat de l’escala. Quan es va aturar per comprovar si realment hi havia algú a l’altra banda de l’aigua, va veure’l. Era Ell.

***

Tant en Mikhail Dawson com el general G no sabien què dir-se. S’havien saludat, però cap dels dos volia o sabia per on començar una conversa. Van estar-se uns segons sense dir-se res mirant l’aigua, i va ser G qui finalment va trencar el gel.

- Veig que neda molt bé.
- Gràcies. Ho faig des de ben petit. A més, em serveix d’entrenament i per mantenir-me en forma.
- Però ja fa exercici al gimnàs del nostre edifici...
- Sí, però prefereixo nedar.
I un altre cop silenci.

Es trobaven massa incòmodes. Malgrat això, Dawson sabia que emprendre la iniciativa no era cosa seva: era G qui l’havia vingut a veure. De fet, mai havia vist una cosa semblant. El general no sortia de la seva oficina per donar instruccions o parlar amb algú personalment. Dawson, fins aleshores, no l’havia vist en un lloc que no fos aquell despatx amb olor molt fort de tapís.

- Bé... –va vacil·lar G- Suposo que li deu haver sorprès que li vingui a fer una visita aquí.
- La veritat és que sí, i molt. Com sabia que hi seria?
- Tinc els meus recursos, Dawson. Com creu que hauria arribat on estic si no sabés trobar els meus homes fora d’hores?- va fer el general, amb un somriure franc.

Dawson es començava a inquietar. Ja era estrany mantenir una conversa amb el general en un lloc que l’ajudava a oblidar els problemes de la feina, però que G somrigués obertament era desconcertant.
- Sé que no li agrada la nostra filosofia, Dawson. Matar, obeir i no preguntar. Confesso que és un mètode eficaç, però sovint injust per als homes de camp. Vostè es qüestiona alguns dels pilars bàsics de la nostra política, no només de l’organització, la SMERSH1, sinó també del règim. No li ho retrec, camarada. De fet, estic segur que n’hi deu haver alguns més que ho pensen.
- Però pocs.
- Sí, probablement. És veritat que de moment hem tingut pocs problemes de lleialtat, però si algú del cantó més dur del Partit conegués la seva decepció o desencant, digui-li com vulgui, la seva llicència quedaria revocada, probablement l’enviarien a la presó, i potser fins i tot seria executat.
- Senyor, no veig on vol anar a parar.
- El que li intento dir, camarada, és que si el mantinc en la seva posició d’agent de la SMERSH és perquè penso que és el millor fent la seva feina, però precisament per la seva mentalitat, freda i també crítica.

El general va fer una pausa, esperant alguna reacció de Dawson, però l’agent no va dir res. Mirava el reflex de l’aigua, que deformava el sostre metàl·lic del pavelló. Finalment, va parlar.

- I ha vingut a aquí només per dir-me això?

El general va fer una ganyota. Es notava que volia arribar a la part delicada de la qüestió, però no sabia com fer-ho. Va agafar una mica d’aigua amb les mans i es va rentar la cara. Tot seguit, va sospirar.

- Si he vingut aquí és per demanar-li una cosa, un favor personal, que no ha de costar en cap acta. Tot i que els de dalt ho veurien amb bons ulls, no es tracta de la feina bruta de costum, d’eliminar dissidents o espies capitalistes.
- Ja, però si em diu que els seus superiors ho veuen amb bons ulls, és perquè té relació amb algú o alguna empresa d’Occident.
- Precisament – va dir, i tot seguit va mirar els ulls de Dawson- El nom de Zhúkov li diu alguna cosa?

Dawson recordava aquell nom. La setmana anterior havia sortit a la portada del Pravda2.

- Sí, pel robatori aquell de la setmana passada, no? Algú va entrar a la residència dels Zhúkov, a Moscou, per robar-hi. No hi van trobar res, però van matar la filla del senyor Zhúkov, una tal Maria, em sembla, que els va fer front. De totes maneres, no queda gaire clar què va passar i per què van entrar a robar-hi. Em sembla que el senyor Zhúkov és un dels representants del Partit a la Universitat de Moscou i no tenia pas una immensa fortuna.
- Era. Ja no ho és. Ha dimitit del seu càrrec, cosa que no m’estranya. Està enfonsat. De totes maneres, Dawson, digui clarament el que pensa.

Dawson va quedar-se un moment en silenci. G li va fer una mirada de “apa, noi, que dos i dos són quatre...”.

- És la versió oficial, però no s’aguanta per enlloc. Hi ha alguna cosa més.
El general G va assentir.
- Es clar que no s’aguanta. Reconec que el Partit a vegades té massa mania en transformar o exaltar les coses. Mira que dir que la noia es va oposar al robatori i la van matar per això..-
- Podria haver estat així.
- Però no ho va ser. Només li van voler “donar” una mort digna de cara al públic. El que ningú sabia – i va abaixar la veu, com si hi hagués algú observant-los- és que la Maria Zhúkov estava embarassada.
Dawson va mirar cap a l’aigua, inexpressivament. El general va continuar.
- Serà millor que comenci des del principi. Sap qui és Francis Dubois?
- Em sembla que sí, un empresari mig francès i mig rus, tot i que té els seus negocis a França. Oficialment no està alineat amb cap bloc. Senzillament es dedica als negocis.
- Sí, la versió pública és aquesta. La nostra, la de la SMERSH, és que quan ve a la URSS per negocis compra informació que després ven als serveis secrets francesos.
- I per què no li ha enviat encara un avís?
- Perquè el malparit amaga bé les seves passes, camarada. A més, està molt ben relacionat amb personalitats polítiques franceses. Si enviés algú per liquidar-lo, la Guerra podria deixar de ser “freda”. Ja ho hauria fet, però entenc la posició del Komittern.
Dawson va assentir.
- El cas és que Dubois també és una aficionat a les dones. De qualsevol tipus o estil: de les més adinerades a prostitutes. A França o aquí, allà on va. Sigui com sigui, és un manipulador. Fa cosa més d’un any, després d’haver fet un patrocini d’una investigació de la Universitat de Moscou, va conèixer la Maria, que estudiava allà.
Dawson començava a lligar caps.
- La seva font d’informació era ella, oi?
El general va somriure tímidament i va fer que sí amb el cap.
- Una de les seves fonts, perquè en deu tenir moltes. El cas és que la va aconseguir enganyar. Ella era jove, tenia 19 anys. Li deuria fer la promesa que fugirien junts, què sé jo. El cas és que va arribar un punt en què li va resultar inservible com a informadora, i com a dona se’n deuria cansar. Va tallar bruscament la relació i se’n va tornar a París. Ella estava destrossada, es clar. I ho va confessar al seu pare, a en Nikolai.
- I ell li ho va explicar a vostè.
- Exacte. La resta, ja s’ho pot imaginar. Al cap d’uns dies, ella es va adonar que estava embarassada. No va poder suportar tal humiliació, i es va disparar amb una pistola. A vegades em sembla que el concepte d'honor rus és més estricte que el japonès- va dir amb tristesa el general.
En Mikhail Dawson es va llençar a l’aigua per refrescar-se una mica. Es va eixugar la cara i va recolzar-se en una de les vores de la piscina.
- Molt bé. I quin és aquest favor personal?- va fer amb fredor, imaginant-se la resposta.
- Vull que mati en Francis Dubois.
Dawson va quedar-se un moment en silenci. Sentia ressentiment. Mentre escoltava la història havia sentit ganes de fer alguna cosa, de venjar la pobra noia, el simple instint d’ull per ull i dent per dent. Malgrat tot, calia valorar la situació fredament.
- Vostè ha dit que anar-lo a liquidar no seria una bona idea.
G va matisar.
- Abans no hagués estat apropiat, és veritat. Ara sí.
- Què ha canviat?
- Continuem sense tenir proves de la seva traïció a la URSS, és veritat, però tenim el motiu més antic i els més usats de tots els temps: la venjança.

Dawson va mira el general amb recel. No ho trobava tan fàcil i trivial.

- No li encarrego una missió, camarada. Li estic demanant un favor. Que vengi l’honor d’en Nikolai i la Maria. Una desgràcia com aquesta és terrible i mereix ser castigada, sense importar la teva ideologia, la raça...
Va haver-hi un moment de silenci. Dawson anava movent una mà per sota l’aigua.
- En Nikolai és un bon amic meu. Si li demano això, és perquè crec que és la millor persona per fer-ho, precisament per la seva manera crítica de veure el món i el nostre sistema. No li demano que mati un espia ni un dissident, sinó un desgraciat que s’ho mereix. Pensi-s’ho. No és una ordre.

Dawson no va dir res. Va començar a caminar per la part poc profunda de la piscina, mentre G el contemplava amb una mirada buida. Tant de bo el món es reduís al simple fet de matar per venjança, un motiu molt més noble que aquells pels quals normalment assassinava. En aquells moments se sentia en una tragèdia grega: a dignitat robada, càstig de mort. Però aquell cas no era ben bé així, i Mikhail ho sabia. Si allò era una tragèdia com la d’Elektra, ell no era pas cap parent o germà amb el consentiment dels déus per llevar vides, sinó el missatger de la mort, o un simple espectador que només intervé en el moment culminant, el pitjor de tots; un missatger que no actua per designi diví, sinó per la petició d’algú altre.

Però el món clàssic ja s’havia acabat. Ara hi havien dos móns enfrontats per motius i ambicions igual d’humanes i complexes que les d’abans, però els conflictes entre els homes i dones afectaven el destí de molta més gent. Per desgràcia. L’honor, la dignitat, la fidelitat havien desaparegut gairebé del tot.

Gairebé...

- Molt bé, ho faré.
G no va somriure. Ben al contrari, va mirar Dawson amb molta seriositat.
- Entesos. Normalment ara no li faria cap pregunta, però m’agradaria saber per què s’ha decidit finalment.

A Dawson li va sorprendre aquella reacció. Mai G li havia preguntat el perquè d’alguna de les seves respostes, però va recordar que allò no era una ordre, sinó una petició.

- Sempre he liquidat persones, però no pas per la meva voluntat, sinó per la del règim i la del Partit. És el que toca i ho accepto. Però ara vostè m’ofereix la possibilitat de fer-ho per un motiu més humà...No sé si venjar-se d’algú és ser humà o no. He assassinat massa vegades per distingir què és humà i què no. M’ho prenc com un petita redempció, no pas amb Déu, sinó amb mi mateix. Alguns dirien que matar no és cap forma de redempció i potser és veritat, però com he dit, porto massa temps fent-ho per buscar un perdó completament pur.
El general va assentir.
- Moltes gràcies, Dawson.
- De totes maneres, si m’ho permet, senyor, no entenc per què els francesos no es podrien enutjar amb la mort de Dubois. Què és el que ha canviat? La mort de la filla d’en Zúkhov?

El general es va ficar a l’aigua i es va acostar a pas lent cap a ell.

- Veurà. Dubois és mig rus, però ha passat massa temps a França per entendre quin serà el nostre pas. Pensa que aquest incident no suposarà cap canvi en l’estratègia de la SMERSH. I oficialment serà així. Per això estic tenint aquesta conversarà amb vostè aquí, camarada. Les vendettes per motius personals no són cosa del Komittern, i ell ho sap. Ell, i tots els dirigents polítics d’Occident. Si alguna cosa li passa a Dubois, deduiran que ha estat per l’afer de la Maria, i que no ho haurà fet pas la SMERSH, sinó un assassí a sou, un ningú. A la URSS potser no perquè controlem la premsa, però a fora tothom sap que Dubois és un Casanova i, si els serveis secrets estrangers coneixien qui era la seva font d’informació, cosa provable, lligaran caps. No ho tractaran com un crim polític, sinó com una venjança personal. I en aquest cas no faran res.
- Cosa que és.
- Exacte, per això li dic que la situació ara ha canviat.
- Comprenc.
- De totes maneres, prefereixo que no utilitzi pistola. No deixem cap pista que els condueixi massa fàcilment cap a nosaltres. Faci-ho amb les mans o qualsevol altre mètode.
- Cap problema.

Van estar-se una estona més sense saber què dir, caminant entre l’aigua. Finalment, Mikhail Dawson va sortir de la piscina i va agafar la tovallola.

- Quedem demà per esmorzar al cafè Guinzsburg. M’encanten els seus suïssos. Li donaré tots els detalls que necessita saber. Li va bé?- va dir el general, des de l’aigua.
- Perfecte.
- Bé, doncs, si no li sap greu, nedaré una estona. Però preferiria que no em veiés fer-ho, perquè em perdria tot el respecte i això no pot ser.

Dawson va riure obertament. Era el primer cop que ho feia davant el general, i per això li va comentar:
- No sabia que li agradessin els suïssos, camarada.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Algun dia espero acabar-lo, quan torni a trobar-me amb la inspiració...